Este videojuego puede cambiar tu vida. No sucede en pantalla, sino a tu alrededor, en tres dimensiones. Sandra y Cris, sus creadoras, están dándole los últimos toques. Se va a llamar La revolución. Una multinacional lo lanzará al mercado dentro de tres semanas. Mañana, Eduard, el consejero delegado, y su amigo Javier vienen a probarlo. No saben lo que les espera.

El comienzo de La revolució, la última comedia de Jordi Casanovas, es pura nitroglicerina. Con treinta años recién cumplidos, este chico de Vilafranca del Penedès y sus actores de FlyHard, de parecida edad, se han colado como una exhalación en los teatros comerciales de Barcelona y han cosechado críticas excelentes. Su trabajo es de una contemporaneidad arrebatadora. “Lo más arriesgado es hablar del aquí ahora: es difícil saber cuáles son los temas de nuestra época. Los de hace tres décadas los sabe cualquiera”, explica, antes de hacer la maleta para un viaje a Nueva York.

La ruina, su espectáculo precedente, hablaba de un gran crash financiero meses antes de que se produjera el de 2008. “En vez de memorizar los ríos de España, deberían de enseñarnos cómo funciona la economía”, dice. En 2006 estrenó su Trilogía de los videojuegos en ÀREATangent, salita de 30 localidades, después de llevar deuvedés y dossiers a todos los teatros de Barcelona. Labor inútil: “Sólo conseguimos dar pena”. En ÀREATangent montaron tres espectáculos en un año. Wolfenstein, el primero, habla de un informático que intenta meter a Dios en un ordenador. “Se encierra en casa, con un único contacto: la chica que le trae las pizzas. Tetris, el segundo, habla de gente que quiere hacer cosas creativas, pero no se atreve, mientras que otra más lanzada lo vampiriza todo”.

City/Simcity, broche del tríptico, trata de una generación en busca de trabajo fijo y de una viajera en el túnel del tiempo. “En el fondo, es una peli de ciencia-ficción. El cine me ha influido mucho. Leí ayer la lista de las 70 mejores películas de los años ochenta y de casi todas hay algún detalle en mis obras”.

Jordi opina que donde mejor están sus actores es en La revolució: “Porque he escrito mejores personajes. Cuando trabajas mucho con un intérprete, te das cuenta de que si en una obra está bien y en la siguiente no, no es culpa suya, sino del personaje”. Su relación con la compañía es un ejemplo de fidelidad mutua. Roser Blanch y Clara Cols llevan con él desde el principio. Sergio Matamala y Pablo Lammers, desde la primera comedia de la trilogía. Con Borja Espinosa, Mireia Fernández y Alicia Puertas lleva año y medio. Pero, como ninguno es famoso, les cuesta Dios y ayuda atraer al gran público. “La gente que sólo sale al teatro un par de veces al año quiere ver a los actores de la tele, aunque la obra sea un rollo”.

La vocación escénica de Jordi es genuina: despertó cuando estudiaba teleco, carrera que abandonó por Bellas Artes. “Me gusta el arte conceptual, pero me di cuenta de que es un círculo cerrado”. After sun, de Rodrigo García, y Gore, de Javier Daulte, son espectáculos que le marcaron. “Gore narra una historia tonta, con una libertad radical. Normalmente sucede al revés: se quieren contar grandes cosas y se acaban diciendo obviedades”.

Cree que el mejor teatro es el que dice a los espectadores lo que no quieren oír. “Si les da la razón, es lo más aburrido del mundo”. Y pone como ejemplo lo que le sucedió con las obras de Rodrigo García. “After sun me sorprendió y me tocó porque yo no era público suyo. Las siguientes me gustaron menos porque estaba de acuerdo con ellas: una obra contra la guerra no es interesante cuando se representa ante pacifistas”. n

La revolució. Hasta el 1 de marzo, Barcelona, Sala Villarroel, www.lavillarroel.cat. La ruïna. 20 de marzo, Ripollet (Barcelona), Teatre Auditori. City/Simcity. 21 de mayo, Castellón; 22, Villena (Alicante); 23, Elche. ww.flyhard.org

¿I ara que som lliures… què fem? Aquesta és la pregunta que tanca el discurs de ‘La revolució’, aquesta nova proposta del dramaturg Jordi Casanovas i la seva troupe, sobre una qüestió d’avui mateix com és la realitat virtual.
El teatre d’aquest autor i l’estil inconfusible de la companyia amb la qual treballa pot crear addicció. Millor dit, crec que crea addicció. ‘La revolució’, per exemple, manté una simbiosi —sembla que volguda— amb ‘La ruïna’, que també es va veure a La Villarroel.
El fet que els mateixos intèrprets d’una obra i d’una altra es posin en la pell de personatges joves, diferents en cada obra, però amb algunes actituds que els fan similars, crea aquesta sensació que s’està assistint a una segona part o a un nou lliurament d’una sèrie potser indefinible, però que es caracteritza per fer en teatre allò que ha fet el teatre compromès de sempre: crear un testimoni viu de la societat i el temps que els és més pròxim.
Però no n’hi hauria prou amb aquesta bona intenció. En canvi, el dramaturg, que també fa de director, i els intèrprets, que també fan de dramaturgs —sovint treballen en equip a cops de treball de grup i es nota— aconsegueixen aportar a la dramatúrgia catalana un estil molt propi, trencador, original, suggerent i, com deia, que crea addicció.
En aquesta ocasió, el tema escollit és la febre dels videojocs, però vist des de dins, des de qui els elabora, jugant, jugant, i els situa, també per atzar, en la distribució i la roda del mercat. Aquesta situació és el desencadenant d’un conflicte de relacions personals clàssic, si es vol dir així, però resolt amb una bona dosi d’intriga, d’innovació de llenguatge teatral i de sorpresa final.
Jordi Casanovas compta amb un esplet d’intèrprets que configuren també la seva manera de fer teatre. L’actriu Roser Blanch, per exemple, ja ha demostrat en les seves diverses interpretacions un nervi que li permet crear un tipus de personatges que es fan absolutament creïbles des del primer moment. Sí que hi ha el perill que s’hi encaselli, en aquesta mena de paper de noia jove, mig ingènua, mig idealista, mig perduda en un abisme del qual no se’n sap sortir mai, però sempre convençuda del que fa i perquè ho fa. Però, en tot cas, la seva pista d’arrencada haurà estat una base beneficiosa per fer un gir quan convingui.
Condicions similars, cadascuna amb la seva personalitat, es poden aplicar tant a les altres actrius com als actors del repartiment. Tots plegats se’ns fan cada vegada més familiars, als seguidors, i un comença a pensar que els trobaríem a faltar si no apareguessin per un lloc o altre cada temporada.
Només faria uns mínims retrets a la dramatúrgia: ¿Cal cedir en favor d’un llenguatge, aparentment corrent, a la incorporació d’alguns barbarismes o influències de la llengua de contacte si la resta del registre lingüístic és d’una netedat impecable, tant de contingut lèxic com fonèticament? El teatre és encara llenguatge, i el llenguatge, posat dalt d’una tarima, d’un escenari, és encara el model i el reflex de la supervivència d’una llengua o de la seva decadència. Una mirada d’estil en aquest sentit, crec que acabaria sent positiva per al bon resultat que l’obra ja té. Només cal tenir el convenciment que sona tan bé dir “alguna cosa” sense haver de dir “algo”, o que sona tan bé “comandament” sense haver de dir “mando”. En aquest aspecte, hi ha llengües, com el català, que no es poden permetre el luxe de flaquejar, pel bé del mateix teatre.
Com en anteriors muntatges de Jordi Casanovas, seria una mala jugada desvelar aquí massa interioritats del que hi succeeix. Els espectadors han d’anar descobrint-ho pel seu compte. Només es pot dir que no deixaran de ser sacsejats per cada revolt que agafa l’acció. Del real al virtual hi ha només un clic de ratolí. Però moltes hores de feina darrere. Una bona dosi d’ego acumulat i uns sentiments no acabats d’expressar mai. L’amor covat desemboca en violència. La competència creativa pot ser ferotge. Les males arts d’un intermediari que tempta amb propostes ensucrades per dividir el grup acaben sent destructives…
La realitat virtual és encara avui en dia una gran incògnita. El muntatge ‘La revolució’ fa un pas cap al nou futurisme. Però no acaba tampoc de trobar la resposta. Per això llança una pregunta i deixa que els espectadors se’n vagin a casa mentre la rumien: ¿I ara que som lliures… què fem? La meva resposta ja la tinc: un altre muntatge, sisplau, d’aquest tal Casanovas i la gent de la seva companyia.

Jordi Casanovas tiene muy claro que el teatro ha de ser pura estimulación. Gimnasia mental que nos haga pensar, al mismo tiempo que nos lo pasamos pipa. Después de «La Ruina», teatro de anticipación escrito cuando a la crisis, todavía, se le llamaba «desaceleración», Casanovas vuelve a conjugar nuestros temores en «La revolució» que, pese a su iconografía maoísta, nada tiene que ver con el siniestro Gran Timonel.

Inspirado, como Daulte, en la imaginería cultural de la televisión e internet, el autor de «City/SimCity» vuelve a echar mano de un videojuego para trasladar de la pantalla a la vida, las estrategias humanas de supervivencia.

Dos amigas, unidas por un avanzado programa informático, venderán su invento a una multinacional comandada por un ejecutivo que viste la agresividad con la camiseta de los gurus de Silicon Valley. La comercialización del videojuego, bautizado como «La revolució», romperá la complicidad de sus inventoras y descubrirá los efectos del invento en su aplicación social.

Con la celeridad de la consola, Casanovas mueve a sus personajes por un terreno minado de impactos emocionales; y el espectador le sigue, encantado de haberle conocido. El grupo actoral que ya reunió «La Ruina» vuelve a brillar por su compenetración. Roser Blanch y Clara Cols encarnan a las creadoras informáticas y Borja Espinosa, que era el chico responsable en «La Ruina», es ahora el ejecutivo agresivo con camiseta que promociona la violencia en los videojuegos y exhibe una jerarquía pornográfica. Sergio Matamala reedita el efectivo registro tragicómico de la comedia anterior, al igual que Pablo Lammers, Mireia Fernández y Alícia Puertas.

Casanovas va diseccionando las contradicciones de un tiempo, el nuestro, basculando entre la realidad y el espacio virtual. En «La revolució» se formula el viejo dilema: si superado el miedo a la jerarquía y al poder llegará luego el miedo a la libertad. Una comedia inteligente formulada como un divertido videojuego.

Sergi Doria
Abc 06/02/2009

Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) és un jove autor que utilitza la força del seu talent no només per recrear diferents universos, sinó també per dirigir les seves pròpies obres. La seva és una escriptura fresca, intel·ligent, fluida i molt vinculada als assumptes relacionats amb la quotidianitat. Tres peces estrenades el 2008 –Aquesta tampoc serà la fi del món, La ruïna i Lena Woyzeck– donen fe de la capacitat del prolífic dramaturg per submergir-se en temàtiques canviants.
Ara irromp a la sala Villarroel amb La revolució, una peça que no té res a veure amb la crida a la rebel·lió de les masses contra el ­sistema i en què apareix el món dels videojocs, però des d’una òptica tan ­sorprenent com dinàmica. L’autor de la trilogia Hardcore videogames utilitza tot un gran catàleg de recursos per mantenir viva l’acció de l’obra.
Els actors de Casanovas, alguns d’ells amics seus des de fa anys al seu poble natal, mostren una gran­ des­imboltura i molta complicitat amb el director. Entren i surten des de les portes d’accés al despatx on es desenvolupa la història a ritme de vodevil, però sense deixar de banda en cap moment el permanent clima d’intriga de la peça. Subtil teatre d’entreteniment que connecta a l’instant amb el seu addicte públic juvenil, però que també interessa a l’adult.
Sandra (Roser Blanch) i Cris (Clara Cols) treballen en els últims detalls d’un joc capaç de capturar les emocions de l’ésser humà. L’innovador giny, que permet entrar en la ment del jugador i crear-li una partida exclusiva per a ell, atrau l’atenció d’una companyia multinacional. L’empresa negocia els drets d’explotació del joc, però demana que s’hi afegeixin components de sexe i violència per interessar a un públic més majoritari.

CLARA ESTÈTICA DE CÒMIC / L’enfrontament entre les dues associades, amb interessos molt diferents, davant la postura de continuar es converteix en l’eix de tota la història i al seu voltant giren la resta dels personatges ­–molt divertit, amb clara estètica de còmic, el joc entre l’amo (Borja Espinosa) i el seu home de con­fiança a l’empresa (un hilarant Pablo Lammers) i molt refrescant l’aparició de Mireia Fernández (Isa), amb una estupenda vis còmica, i d’Aina (Alicia Puertas), que té un interessant rol al final de la funció.
El traç d’aquests personatges, que es defineixen perfectament a partir dels seus comportaments, és un altre dels èxits de Jordi Ca­sanovas, que juga contínuament amb la sorpresa. Les conclusions, tan ingènues com maniquees, que sorgeixen del desenvolupament dels fets completen la dissecció de l’enrevessada però sempre intel·ligible trama.
No hi ha, finalment, grans missatges per endur-se a casa, però sí una reflexió sobre la falta d’ètica en el món empresarial i sobre les ­possibilitats de l’individu de viure allunyat del poder i les dificultats que planteja l’ús de la llibertat. L’autor no ofereix veritats absolutes ni solucions per canviar la nostra societat, però sí una història d’intensíssim ritme. Un final sarcàstic, però no rodó, tanca aquesta estupenda comèdia que té la virtut de mantenir viva l’atenció de l’espectador.

La revolució

de Jordi Casanovas

La Villarroel. 2 de febrer

La revolució, l’última -o deu ser ja la penúltima?- obra de Jordi Casanovas val la pena per moltes coses, entre d’altres, per la breu, simple, però important pregunta que tanca aquesta excel·lent comèdia. No seran més de quatre paraules. Suficients per exercir de ressort essencial per situar tota la trama a un altre nivell, sense desvirtuar l’efectivitat de la dimensió còmica fins ara construïda per l’autor.

D’entrada és una comèdia perfectament construïda, amb el ritme exacte perquè el públic quedi atrapat en el temps que marca la funció. Hi ha herois i truans, conflictes senzills i complexos, un escenari únic (un despatx corrent) i la fidelitat de l’autor a les possibilitats dramàtiques del videojoc. Hi ha diàlegs amb la precisió d’un guió cinematogràfic, situacions inesperades, sorpreses totals o insinuades, transformacions dels personatges… Hi ha una realitat coneguda i una altra que comença a mostrar les seves possibilitats -positives i negatives- davant el públic encantat. Hi ha rialles i la latent i posposada suspicàcia de per què ni l’escenari ni els personatges ofereixen un mínim rastre de la iconografia maoista escollida per publicitar l’espectacle. ¿On és la revolució?, preguntarà l’espectador. Primer, que rigui de gust amb la modèlica interpretació dels actors habituals de Casanovas, i després que estigui atent a les quatre últimes paraules. Potser s’emportarà la revolució a casa.